Dedicat a l’Oriol: les seves ties àvies, les senyoretes Àngels, Anna i Assumpta, em van ensenyar les primeres lletres i ara ell està intentant que em familiaritzi amb les darreres aplicacions informàtiques.
El 850 -“E”, puntualitzava sempre el seu conductor habitual amb la pretensió de destacar-ne la potència-, que s’havia convertit en ferralla feia un munt d’anys, va quedar aparcat al carrer de Septimània molt a prop de la plaça Lesseps. Una dona va sortir-ne àgilment i es va quedar palplantada a la vorera. A través de la calitja d’una tarda de juliol del 1972, barreja de xafogor i de pols d’obres, va mirar cap a la seva antiga escola i va llegir per darrera vegada la placa que deia Col·legi Cardone
r.
Havia hagut de fer-se gran per adonar-se que havia tingut el privilegi d’estudiar en aquell oasi enmig del desert cultural de la postguerra on es parlava, es vivia i es cantava en català, on, al parvulari, s’ensenyava a llegir amb el mètode Montessori i on, als cursos de batxillerat, l’assignatura obligatòria de “Formación del Espíritu Nacional” es reduïa a quatre instruccions precipitades de les mestres el dia abans de l’examen oficial a l’Institut Montserrat.
L’antiga alumna es girà d’esquena als records i començà a caminar carrer Sant Magí avall. Sense la seva presència, el petit cotxe i el casalot de la seva visió es van desfer en aquell matí de setembre post-olímpic. Però, en mig del ciment i el soroll de 
