EPÍLEG

De matinada
les clarors vermelloses,
pobre Carlota,
entraren a sa cambra,
tintaren ses pupil·les.


Ombres morades,
els xiprers componien
geometries.

Cap al futur

Entre les runes
el passat abandonen.
El cerç l'escampa
amb la pols de la vila,
la frontera no passa.

Els de la vila
cap al futur s'aboquen,
pàgina blanca,
on no hi caben recances,
calaveres ni rastres.

Amb la mirada buida

Va recolzar el front al vidre amb la mirada buida, perduda enllà del finestral. Havia esperat en va que el telèfon sonés. L'agitació interior que la trasbalsava i l'havia fet anar amunt i avall de la sala, mirant incrèdula a cada passada les manetes del rellotge, havia donat pas a una lassitud extrema: no es podia enganyar per més temps, no el tornaria a veure.

El Nelson davant la garbinada negra

Records suraven
a la casa del Nelson
i veus antigues.
De la pròpia vida
la sentia amarada.

Gran bassa morta,
de Mequinensa a Amposta
les naus no esgaien
l'Ebre ensonyat de l'alba
davant l'ira del Nelson.

Verds de maragda
la brisca esmortaïa,
grocs agrisava,
quan un dia d'octubre
apagà la Malena.

Els jugadors de cartes del Cafè del Moll

Mentrestant, l'Honorat va convertir-se en espectador assidu de les partides de cartes. Assegut vora els jugadors, observava, escoltava i aprenia amb avidesa no solament els secrets del joc, el que menys li importava, sinó alguna cosa més amagada, un solatge vilatà vell com els rius, present en les figures congregades al voltant d'una taula amb el pretext d'unes cartes.

L'ALEIX I LA MALENA

El Nelson i el Salvador Riells

Besllum de lluna
que busca fesomies
esmunyadisses.
Un joc de llum i ombra
sobre la cara amiga.

Negror de l'aigua,
taca fosca esgaiada
contra la proa,
quan el seu amic veia,
un nus a les entranyes.

Evocació d'un record amb l'ajut d'en Moncada

La visió fugaç d’un estel en el cel ennuvolat de l’últim Divendres Sant va revifar els meus records i vaig evocar el Divendres Sant de l’any 1986. Havíem passat la tarda passejant pels carrers costeruts de Rocamadour i vam decidir anar a un turó amb quatre casetes que es veia des del poble.

Un cop allà vam contemplar Rocamadour il·luminat a la primeria per la claror rogenca del capvespre i vam tenir la sort de sopar a la terrassa d’un vell Cafè on la mestressa, malgrat que la cuina ja era tancada, va servir-nos unes “omelettes et frites” delicioses. Només trencava la fosca la flameta d’una espelma i ningú no treia els ulls del poblet que s’anava enfosquint fins a convertir-se en un munt de llumetes vacil·lants.

De tornada cap al nostre hotel per una carretereta solitària, vam haver d’aturar-nos amb un nus a la gola perquè entre els estels que farcien el cel negríssim orbitava majestuós el cometa Halley que aquell abril ens visitava.

Tankas

La revifalla

Fums de fogueres
el cerç esfilagarsa.
Del moll pujaven
bafarades de brea,
enrenou de dressanes.

La mula Nicanora

La Nicanora,
mula enamoradissa,
l'apotecari
amb ulls tendres mirava,
les carícies buscava.

La casa d'en Jesús Moncada

He anat a fer una foto de l'edifici on va viure en Jesús Moncada, a dues cantonades de casa meva, per penjar-la al bloc. Mentre la façana del carrer Mateu apareixia a la pantalla de la càmera m'ha semblat veure-hi l'ombra d'un home barbut que mirava cap al cel ennuvolat. Eren les sis en punt de la tarda. He tancat els ulls i he imaginat una de les passejades diàries de l'escriptor.

Creuant Gràcia per carrers estrets, arribaria a la plaça del Sol. Allí s'aturaria un moment i faria una llambregada al Cafè del Sol on un Nelson malenconiós hi passà tantes estones l'any 1938 per fugir del record del Neptú mentre constatava la semblança de la mestressa amb la Carlota de Torres. Li vindria a l'esment la bellesa madura de la Júlia Quintana que va emigrar a Barcelona quan Mequinensa començava a ser destruïda. Eixample avall, l'escriptor potser hi situaria el pis familiar on va buscar refugi la Malena amb la seva inseparable Anna. Quan arribaria al port -succedani dels molls de l'Ebre- hi restaria una estona per contemplar l'aigua quieta i fosca. Després es giraria cap a la Rambla per anar a agafar el metro a Drassanes.

Quan vaig tornar a obrir els ulls, un pizzer estava engegant la seva moto. Vaig desar la càmera i vaig tornar a casa a poc a poc.

TANKAS

Una força insensible

Aigua verdosa
ombrejada pels àlbers,
l'Ebre lliscava
indiferent als hòmens,
als crims i a les batalles.


El Neptú

Una ombra blava
contra el sol carabassa
es retallava:
era el llaüt del Nelson
allunyant-se a trenc d'alba.

TANKAS - Cendra de Calendari, Capítol II

Llum dura, seca
del desert dels Monegres
el pas donava
a calitges i boires,
oliveres i hortes.

El cel esventa
la calitja grisosa.
Terra abrusada
abans del tall de l'Ebre,
taca enlluernadora.

Ocres carnosos
i torrats de la terra
ara cobrien
la negror de les mines
on ja creixia l'herba.

Esclat de bombes
el cel envermelliren,
foc i metralla.
La gasa de fum acre
s'enlairava, funesta.

EL COL·LEGI CARDONER

Dedicat a l’Oriol: les seves ties àvies, les senyoretes Àngels, Anna i Assumpta, em van ensenyar les primeres lletres i ara ell està intentant que em familiaritzi amb les darreres aplicacions informàtiques.

El 850 -“E”, puntualitzava sempre el seu conductor habitual amb la pretensió de destacar-ne la potència-, que s’havia convertit en ferralla feia un munt d’anys, va quedar aparcat al carrer de Septimània molt a prop de la plaça Lesseps. Una dona va sortir-ne àgilment i es va quedar palplantada a la vorera. A través de la calitja d’una tarda de juliol del 1972, barreja de xafogor i de pols d’obres, va mirar cap a la seva antiga escola i va llegir per darrera vegada la placa que deia Col·legi Cardoner.

Havia hagut de fer-se gran per adonar-se que havia tingut el privilegi d’estudiar en aquell oasi enmig del desert cultural de la postguerra on es parlava, es vivia i es cantava en català, on, al parvulari, s’ensenyava a llegir amb el mètode Montessori i on, als cursos de batxillerat, l’assignatura obligatòria de “Formación del Espíritu Nacional” es reduïa a quatre instruccions precipitades de les mestres el dia abans de l’examen oficial a l’Institut Montserrat.

El traçat de la Ronda General Mitre, l’escletxa monstruosa que va partir el barri del Putget, va sentenciar l’antiga torre de tres pisos envoltada de jardí que havia aconseguit mantenir-se fins al final del curs 1971-1972.

L’antiga alumna es girà d’esquena als records i començà a caminar carrer Sant Magí avall. Sense la seva presència, el petit cotxe i el casalot de la seva visió es van desfer en aquell matí de setembre post-olímpic. Però, en mig del ciment i el soroll de la Ronda, va continuar ben dreta la vella palmera del pati.

Les pintures del convent

Al refectori
deesses, sàtirs, nimfes
muts contemplaren
les trobades ansioses,
secretes abraçades.

Encapçalava
un nu de la Malena
amb barret frigi
clamors republicanes,
serenates i danses.

Esgarraparen
fantasia de plomes
i algunes perles
les ungles esmolades
d'una rata esverada.

Convent de monges,
toques i deixuplines,
dins acollia
l'Aleix i la Malena
encaixats, amorosos.

TANKAS

L'abaltiment del Nelson

Marasme tèrbol
de pensaments ombrívols.
L'escapatòria,
una gran amallada
contra roquissars rojos.


19 de juliol de 1936

Un sant de missa
el cos cobert de crostes
-Pareix un bisbe!-
braç aixecat enlaire
als llaüters guaitava.

Salt d'una carpa,
lluentor platejada,
en enfonsar-se
dins l'aigua de l'Ebre
el silenci trencava.

El record del crit

El record del crit volgué ressuscitar. Però, perdut en els carrers desfigurats per les destruccions, abans de fer-se audible va desintegrar-se sobre el moll de les Vídues, gairebé a frec dels arbres dels vaixells morts.

Jesús Montcada a la corda fluixa

Futur hipotètic

Si l'Arquimedes Quintana, en el seu darrer viatge, hagués preguntat per la mestra de Garcia a qui sovint portava flors en secret al cementiri, el seu amic taverner hauria provat de fer-li entendre, compadit, que era morta feia més de vint anys.

(Fotografia: Barques navegant pel riu Ebre a Garcia, de Josep Salvany, 1915. Fons Salvany, Biblioteca de Catalunya))

Conxorxes malignes

-¿Què? -va exclamar el Targa, execrable i infame.
-¿Què? -va esquelletjar en Gasull, escardalenc i tremolós.
-¿Què? -va deixar anar el Jacinto, petulant i grotesc.