dimarts, 12 de febrer de 2008

EL COL·LEGI CARDONER

Dedicat a l’Oriol: les seves ties àvies, les senyoretes Àngels, Anna i Assumpta, em van ensenyar les primeres lletres i ara ell està intentant que em familiaritzi amb les darreres aplicacions informàtiques.


El 850 -“E”, puntualitzava sempre el seu conductor habitual amb la pretensió de destacar-ne la potència-, que s’havia convertit en ferralla feia un munt d’anys, va quedar aparcat al carrer de Septimània molt a prop de la plaça Lesseps. Una dona va sortir-ne àgilment i es va quedar palplantada a la vorera. A través de la calitja d’una tarda de juliol del 1972, barreja de xafogor i de pols d’obres, va mirar cap a la seva antiga escola i va llegir per darrera vegada la placa que deia Col·legi Cardoner.

Havia hagut de fer-se gran per adonar-se que havia tingut el privilegi d’estudiar en aquell oasi enmig del desert cultural de la postguerra on es parlava, es vivia i es cantava en català, on, al parvulari, s’ensenyava a llegir amb el mètode Montessori i on, als cursos de batxillerat, l’assignatura obligatòria de “Formación del Espíritu Nacional” es reduïa a quatre instruccions precipitades de les mestres el dia abans de l’examen oficial a l’Institut Montserrat.

El traçat de la Ronda General Mitre, l’escletxa monstruosa que va partir el barri del Putget, va sentenciar l’antiga torre de tres pisos envoltada de jardí que havia aconseguit mantenir-se fins al final del curs 1971-1972.


L’antiga alumna es girà d’esquena als records i començà a caminar carrer Sant Magí avall. Sense la seva presència, el petit cotxe i el casalot de la seva visió es van desfer en aquell matí de setembre post-olímpic. Però, en mig del ciment i el soroll de la Ronda, va continuar ben dreta la vella palmera del pati.

4 comentaris:

Oriol i Dolors ha dit...

Una grandíssima història... la teva i la del col·legi...

Gràcies Carme,
Oriol.

Joan ha dit...

Per casualitat he trobat aquesta pàgina.L'emoció que he sentit ha estat enorme doncs jo també en vaig ser alumne del Col.legi Cardoner,juntament amb la majoria dels meus germans.D'això ja en fa més de seixanta anys.A més casa nostra estava tocant al pati del parvulari.Recordo perfectament les cançons de Llongueres que ens fèien escenificar:Dormilega,Els globus etc.Gran record de les senyoretes:Assumpta,Anna,i Angels.
Joan Fsc.Claret i Nonell

Maria ha dit...

Estic fent les meves memòries i com a veïna i alumna d'aquest col·legi hi dedico alguna pàgina. La sorpresa ha sigut quan he buscat per internet alguna referència sobre el col·legi i he trobat aquesta pàgina on també el meu germà, Joan Francesc, us va posar un record.
També us dic, com ell, que aquestes cançons de Llongueres sempre les he recordat de tant sentir-les des de casa com els nens les cantaven.
Tot ho recordo amb molt carinyo.

Att. Maria Claret i Nonell

Cristina ha dit...

EL MEU PRIMER COLLEGI, QUANTA TENDREÇA RECORDAR AQUELLS ANYS. ERAN QUATRE GERMANS: LA SRTA.ANGELS, ERA LA DIRECTORA, LA SRTA ANA, I LA ASSUMTA QUE ME ENSENYABA A LLEGI PACIENMENT I EL UNIC GERMÁ QUE ERA MUT I CREC QUE EL MÉS GRAN, VA MORI MENTRES JO ERA ALLA.QUANTES VEGADES HE TANCAT ELS ULLS RECORDAN CADA RECO, CADA DETALL DE AQUELLA TORRA ENFRONT D'UNA FARMACIOLA.lA SEVA CAPELLETA AMB UN CEL ESTRELLAT I UNA VERGE PRECIOSA, AQUELL PIANO A LA GRAN SALA D'ENFRONT.AQUELL PATI PEDREGOS, AMB UNA FONTETE EN FORMA DE CARA D'ANGEL.BUFF, GRACIES PER LA FOTO I PER ELS RECORDS
CRISTINA ESPINOSA